Regne: Plantes
Família: Tamaricàcies
Gènere: Tamarix spp.
Sembla que la paraula Tamarix deriva del llatí i és una referència al riu Tamaris en
la Hispania Tarraconensis.
Espècies. Consta d’unes 60 espècies, entre arbres i arbustos, molt difícils de distingir entre elles fins
i tot pels botànics. Als Països Catalans tenim tres espècies autòctones: T. gallica (tamariu comú o
gàl·lic) , T.boveana (tamariu alacantí o valencià) i T. africana (tamariu africà). Aquest últim és l’habitual
a la Ribera d’Ebre.
Nom comú: tamariu, farga, gatell, bruc de riera, tamarit, tamarell (Balears): tamarisco, taray, sauce
salado (cast.).

Característiques

Son arbres o arbustos de creixement ràpid, d’entre 1 i 15 metres d’altura, habitualment perennifolis i
formant masses denses. Les branques d’aquests arbres són molt característiques: molt llargues,
flexibles, difícils de tallar i d’aspecte lleuger.
Son plantes dioiques, peus mascle i peus femella.
Els troncs són tortuosos, ramificats gairebé des de la base; d’escorça esquerdada, de color entre
marró vermellós i cendra fosca, llisa i suau quan és jove i molt rugosa quan envelleix.

FC_PL Ribera d’Ebre_Tamariu

Les fulles , molt reduïdes, simples, tenen forma d’esquama o
acicular, d’un o dos mil·límetres de llarg, alternes, senceres, de
color gris verdós. Se solapen les unes amb les altres fins a
cobrir tota la superfície dels branquillons que les sustenten (en
aquest aspecte s’assemblen a les fulles dels xiprers). Sovint
amb incrustacions de sal.

Les flors, molt vistoses, són de color blanc o rosat i apareixen en inflorescències en forma d’espigues
o de raïms d’uns 10 centímetres a les puntes de les branques joves. Aquesta floració es produeix
habitualment a la primavera i l’estiu, però algunes floreixen a l’hivern.

Cada flor produeix milers de llavors diminutes, contingudes en el fruit.

FC_PL Ribera d’Ebre_Tamariu

Brots florals fructificats i oberts (tardor)
El fruit és una petita càpsula oval, amb 3 valves, que s’obren deixant sortir multitud de llavors que
disposen d’un plomall de pèls gràcies al qual es dispersen, pel vent o l’aigua, fins a distàncies
notables.
En funció de l’espècie, la primera collita es porta a terme quan l’arbre té 4 anys i s’ha de fer quan els
fruits canvien de color verd a cafè clar.

Els tamarius es reprodueixen de forma vegetativa per arrels adventícies submergides o per llavors
de forma sexual. Cal un llarg període de saturació amb aigua perquè el planter s’estableixi.
També se’n poder fer esqueixos per a reproduir-los.
No se’l coneixen plagues ni malalties, encara que com tot ésser viu, el risc que acabi amb alguna pot
augmentar si per exemple rep més aigua de la que realment necessita.

Hàbitat
Aquest gènere acostuma a viure a les zones més seques i amb exposició a ple sol, però té arrels
molt profundes que arriben a trobar l’aigua a molta profunditat. Suporten terres alcalins però la seva
característica principal és la resistència a la salinitat (fins a 150.000 parts per milió de clorur sòdic
soluble).
Les seves arrels, molt llargues, absorbeixen la sal del subsol i l’acumulen al fullatge; d’allà passa a
terra, creant un ambient insà per a altres espècies que no poden competir amb els tamarius.
El tamariu té la capacitat de secretar les sals del substrat a través d’unes petites glàndules (cèl·lula
o conjunt de cèl·lules que acumulen i secreten substàncies) en forma de papil·la (protuberància
present a les fulles o altres òrgans amb forma de ditet curt)
Està molt ben adaptat als incendis i als forts vents.

FC_PL Ribera d’Ebre_Tamariu
Usos
– La seva fusta és de certa qualitat i s’utilitza a l’ebenisteria, com a combustible i per a repoblament.
S’ha emprat en la construcció de sostres.
El període de recol·lecció de la fusta és quan hi ha la saba parada, a finals de la tardor i a l’hivern,
preferentment amb la lluna a quart minvant.
– La llenya d’aquests arbres era molt estimada per els forns de calç, guix i maó.
– S’utilitza en jardineria ornamental. Es planta molt a les platges per fer ombra, com a tallavents i
també per retenir terres molt ermes.
– Cistells, recipients i embolcalls, cordes i lligams (sínies) i escombres per la flexibilitat de les
branques.
– Està molt indicat per fixar dunes i marges de rius, amb l’únic inconvenient del seu gran consum
d’aigua que provoca el descens del nivell freàtic.
– Antigament es fabricaven recipients amb la seva fusta perquè beguessin aigua les persones
afectades de la melsa.
– En el passat s’utilitzaven les branquetes i l’escorça per a adobar pells o com antidiarreic pel seu
poder astringent (en infusió).
– Les seves cendres s’utilitzen com adob d’enciams. Si s’escampen sobre les vinyes, a aquestes no
els afectaran les gelades i desapareixeran els danys que aquestes els haguessin haver produït.

Us social, simbòlic o ritual. Toxicitat
Sobreestimula la funció dels ronyons pel que està contraindicat en casos de malalties renals.
Antigament, segons els vells i antics de la serra de Cazorla, si es donava a menjar als porcs en
arteses de tamariu, en matar-los, apareixien sense melsa.
Sistema circulatori per a “la pujada de la sang” (hipertensió) : cocció de les branques, pres en dejú
durant set dies, fent cada dia una nova cocció.(Murcia)

FC_PL Ribera d’Ebre_Tamariu
“Pell i teixit subcutani: als matins, quan el tamariu té rosada, es frega la planta per les berrugues i
després es continua el camí sense mirar enrere. El tractament s’ha de repetir durant tres o quatre
matins, al cap dels quals se suposa que desapareixen les berrugues” (Almeria)

Curiositats
– Els tamarius apareixen citats en diversos passatges de la Bíblia (Antic Testament) i de l’Alcorà, i
també a la mitologia egípcia.
Són aquests uns arbres amb una gran història. A la Bíblia, al Gènesi, s’explica com Abraham –
farà uns 4.000 anys- en va plantar un a Berseba (actualment a 100 km al sud de Tel-Aviv),
després d’excavar un pou, que va quedar així “senyalitzat”.
Segons una antiga tradició, el “manà” amb què Déu va alimentar els Hebreus en la seva marxa
pel desert, era produït per una varietat de tamarius afectats per la picada d’una cotxinilla del
gènere Coccus.
Alguns erudits han proposat que el mannà deriva d’una paraula egípcia “mennu” que significa
“aliment”. A finals del segle XX, els àrabs residents a la península del Sinaí venien la resina de
l’arbre del tamariu com a “man és-simma”, que significa “mannà celestial”. Els arbres de tamariu
són molt abundants al sud del Sinaí, i la seva resina és similar a la cera, es fon amb el sol, és
dolça i aromàtica (com la mel), i té un color brut-groc, coincidint amb les descripcions bíbliques.
– El tamariu no agrada especialment al bestiar, només el consumeix en cas d’estar molt afamat o
quan necessita major ingesta de sal. És a dir, els ramats busquen amb interès aquesta planta
quan per alguna raó no se’ls pot subministrar suficient sal; això és perquè aquest arbre “té sal a
les fulles”. Període d’aprofitament: a la primavera i l’estiu.